Puerto Rico, tu no

Tu no. No passaràs a la memòria dels grans viatges. No seràs mai ni un
Caire ni un Portugal. No es pot anar així pel món. Desganat, saltant
d'avió en avió, de clima en clima, i anar fent. Amb el cap a una altra
banda. A dues. O tres. O senzillament enlloc.

Hi havia moments en què tot estava per fer i tot era possible, indrets
i situacions diferents, edats canviades, però el cap clar i un horitzó
encara més. Eslovènia, ple d'hormones i plena adolescència, tot just
descobrint. Escòcia, tres quarts del mateix. El primer cop que dormia
amb una noia, el primer cop que intentava aproximar-m'hi. Intents
maldestres, però necessaris. El cicle de grans oportunitats perdudes i
passes necessàries, la darrera en una platja de Haifa:

– I que faràs després d'això?
– Me n'aniré a viure a Berlín.

Quina contundència en l'afirmació, tot just tornar de les vetlles de
cervesa i literatura a les nits del Caire. Només hi havia més
oportunitats, i fins i tot aquell lloc m'alimentà de nous records: la
Housesmashing, les manifes, els porros a l'Hadar, els dies de
no-fer-res.

La sensació d'anar enrera, d'haver vist la jugada abans i cada cop
veure-la menys. D'estar cansat. De ser menys madur cada setmana. Menys
intel·ligent. Tenir menys projecció. Més gras. Més mediocre. Veure les
portes tancar-se, i com se't mantenen obertes, a contracor, per
llàstima.

Estic a la platja i no la puc gaudir. Massa fronts oberts, massa trens
passats. El pes de l'error del Canadà. Els anys de ser un vividor
sense pretendre-ho. Un malcriat. Ni he fet res bo ni ho he de fer ja.
Cremant oportunitats, menyspreant-les només les creia inesgotables. Ja
no sóc un nen. I arriba el moment en què tot s'acaba. Les ganes de
viatjar. Les il·lusions. Les perspectives. les idees. Les converses.
Els objectius. No et queda res més enllà d'un trist CV que no et
servirà ni per cobrar l'atur. Ni tan sols un telèfon on poder llegir
centenars de sms i somriure en saber que et pertanyen. I milers de
records que no oblidaràs mai, com la millor tarda que mai vam
compartir, senzillament perquè era el moment. Perquè el cap no estava
enlloc més. Però generar-los no funciona indefinidament. I acabes
gairebé plorant entre palmeres, en un d'aquells llocs que els clixés
estableixen com a paradís. Doncs encara sort.


 
Respon Reenvia
 
 
     
 
El vostre missatge s’ha enviat.
 
   
   Respon   
Axel Gonzàlez 
 
mostra els detalls
 19:19 (fa 0 minuts) 
Tu no. No passaràs a la memòria dels grans viatges. No seràs mai ni un
Caire ni un Portugal. No es pot anar així pel món. Desganat, saltant
d'avió en avió, de clima en clima, i anar fent. Amb el cap a una altra
banda. A dues. O tres. O senzillament enlloc.

Hi havia moments en què tot estava per fer i tot era possible, indrets
i situacions diferents, edats canviades, però el cap clar i un horitzó
encara més. Eslovènia, ple d'hormones i plena adolescència, tot just
descobrint. Escòcia, tres quarts del mateix. El primer cop que dormia
amb una noia, el primer cop que intentava aproximar-m'hi. Intents
maldestres, però necessaris. El cicle de grans oportunitats perdudes i
passes necessàries, la darrera en una platja de Haifa:

– I que faràs després d'això?
– Me n'aniré a viure a Berlín.

Quina contundència en l'afirmació, tot just tornar de les vetlles de
cervesa i literatura a les nits del Caire. Només hi havia més
oportunitats, i fins i tot aquell lloc m'alimentà de nous records: la
Housesmashing, les manifes, els porros a l'Hadar, els dies de
no-fer-res.

La sensació d'anar enrera, d'haver vist la jugada abans i cada cop
veure-la menys. D'estar cansat. De ser menys madur cada setmana. Menys

intel·ligent. Tenir menys projecció. Més gras. Més mediocre. Les
expectatives que decebies ja ni tal sols les aixeques. En són masses.

Veure les portes tancar-se, i com se't mantenen obertes, a contracor,
per llàstima.

Estic a la platja i no la puc gaudir. Massa fronts oberts, massa trens
passats. El pes de l'error del Canadà. Els anys de ser un vividor
sense pretendre-ho. Un malcriat. Ni he fet res bo ni ho he de fer ja.
Cremant oportunitats, menyspreant-les només les creia inesgotables. Ja
no sóc un nen. I arriba el moment en què tot s'acaba. Les ganes de
viatjar. Les il·lusions. Les perspectives. les idees. Les converses.
Els objectius. No et queda res més enllà d'un trist CV que no et
servirà ni per cobrar l'atur. Ni tan sols un telèfon on poder llegir
centenars de sms i somriure en saber que et pertanyen. I milers de
records que no oblidaràs mai, com la millor tarda que mai vam
compartir, senzillament perquè era el moment. Perquè el cap no estava
enlloc més. Però generar-los no funciona indefinidament. I acabes
gairebé plorant entre palmeres, en un d'aquells llocs que els clixés
estableixen com a paradís. Doncs encara sort.[@more@]



Quant a axel

Tinc 22 anys, i sóc allò que en diríem un periodista frustrat. Potser no he tingut sort, potser no hi he insistit prou o, segurament, no serveixo. Intento suplir-ho fent de traductor, o com a mínim això diu una de les llicenciatures que tot just acabo. A part d’a Barcelona, he tingut la sort de viure a la Rep. Txeca, a Israel/Palestina i, actualment, a Toronto, al Canadà. I de viatjar a una trentena de països.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.